Jaume Llavina i Jordi Subirana

Al Bloc del Festival Primavera Poètica hi han penjat la crònica il·lustrada de la lectura de divendres 16 de maig a la Garriga.

Un de circumstàncies

Quan tinc Rapala a les mans note que tinc un llibre potent, que amaga i ofereix, com les truites del riu, una visió de la vida, una interpretació de la vida que, tanmateix, queda dissimulada per un amuntegament "de circumstàncies". Pense que hi ha poemes "bestials" com "PESCADOR I FILL AMB SALABRE" o "RICE LAKE" o " VERSOS SIN ARTE DE PARTE DE JAUME PARA JOSE Y LEO" o "HOME GRANOTA" o "ESCRIVIM" o... Per això em molesta tant que allí al mig hi haja un poema de Nadal o dues peces breus per a l'Auditori (que, en elles mateixes, la primera està força força bé) o, de sobte, poemes sobre quadres, allí al mig, com un bolet (i això que el de Caravaggio també m'agrada) o... Crec que tenia material per a plantejar-se un llibre GRAN i se n'ha conformat amb un de circumstàncies. Amb poemes bestials i de lectura necessària, això sí. [+]

Josep-Lluís Roig, al seu bloc Literatures (la presó de l'aigua)

Escoltar Rapala

Si us ve de gust escoltar els poemes del llibre, al mes de maig en tindreu diverses oportunitats. Divendres dia 16 a les 10h de la nit comparteixo escenari amb en Jordi Llavina al Festival Primavera Poètica de la Garriga, enduts per l'energia d'Albert Benzekry. L'endemà, dissabte 17, m'han convidat a llegir a partir de les 11h de la nit al Museu Picasso de Barcelona (amb visita posterior per les sales), i dimarts dia 20 a les 7h de la tarda, dins del cicle "Vine a fer un cafè amb...", seré a la Biblioteca Francesca Bonnemaison per presentar-hi també, en aquest cas tot sol, els poemes de Rapala... I potser encara és possible que fem alguna cosa a Girona, si el déu de les agendes s'hi acaba de posar bé.

Ara

[...] L'omnipresència del riu, de l'espera pacient del pescador, de l'observació del detall de la natura, de la relació amb un mateix em sembla que són el gran eix de Rapala. Al poema "Ara", per exemple, la narració en passat d'uns fets llunyans rebla la importància amb què han quedat gravats en la memòria o la imaginació de la criatura gràcies a la contundència del títol que els trasllada al present. La presència gairebé no dita (una mà salvadora) cobra, tot d'una, una rellevància només proporcional al desassossec amb què l'accident va ser viscut. Com volia Carner, la frase "de vegades he somiat que no hi havia mà" dispara tota sola el poema, construït de forma explícita no pas en l'agraïment, sinó en la temença d'allò que va arribar a ser possible. O com succeeix a "Cercles", quatre senzills versos decasíl·labs, on trobem tota la contenció i la saviesa de la meditació sobre la vida i l'eternitat, sobre allò que, amb o sense nosaltres, és i serà sempre, i allò que la nostra mirada ens fa veure ara, i allò que la nostra intel·ligència ens adverteix que ens aguaita: fondre'ns també en la llum. Obriu el llibre a l'atzar i sentireu com el corrent natural i treballat d'aquests poemes se us enduu llibre avall.

Francesc Parcerisas, "L'ham poètic", Quadern/El País, 17-IV-08
> Aquí podeu llegir la ressenya sencera en pdf.

El rey pescador

A simple vista, la rapala parece una broma, dice Jaume Subirana (Barcelona, 1963); que no sirva para gran cosa esa anchoa pintada "com una figureta de pessebre", ese burdo reclamo en forma de pez hasta que la lanzamos al río. Se revela entonces como uno de los mejores anzuelos para la pesca en aguas tranquilas. También parece una broma esta Rapala, una nadería, acaso unos pocos poemas más de la cansina poesía de la experiencia. Un hombre que pesca en el río e intuye los peces escondidos en el color del cieno, que contempla el paisaje, que describe el rumor entre las cañas, el del carrete que rebobina el sedal, la luz cambiante del alba y del atardecer. Apenas nada. El lector pronto comprenderá, sin embargo, de qué pesca estamos hablando desde la más firme, estoica, retórica de la sencillez y la modestia. Verá como Subirana se zambulle con maestría en una de las grandes aguas de la literatura, la que establece equivalencias entre el arte de la pesca y el de la ficción.

El pez se revela símbolo del cristianismo primitivo, ser psíquico y emblema de lo inconsciente que debe ser pescado. En el poema "Versos sin arte...", dedicado a la muerte de Maria-Mercè Marçal, se habla en latín del agua que lava lo manchado, que riega lo árido, que cura lo que está enfermo. Son los conocidos versos del Veni, Sancte Spiritus de la misa de Pentecostés, la que celebra las lenguas de fuego, los carismas y la glosolalia. Pentecostés es el tradicional inicio de las novelas artúricas de Chrétien de Troyes, de las que destaca El cuento del Grial o Perceval, el caballero que, en su búsqueda incesante, llega ante el Rey Pescador, el que posee los secretos. No estamos lejos de la ballena de Jonás, del Nabí, del ham poètic y del magisterio de Carner, al que Subirana es siempre fiel, actualizándolo con nueva vida. He aquí un libro sereno, hermoso, excelente, lleno de ecos literarios y gran precisión creativa. Una obra de madurez que deja muy lejos los inicios de Subirana y que lo consagra con rotundidad. Bravo.

Jordi Galves, Cultura/s, La Vanguardia, 16-IV-08

Bassas dixit

Hi ha molts blocs de polítics i política i un bon grapat sobre poesia. N'hi ha pocs, però, que sàpiguen combinar tots dos assumptes (i encara algun altre) amb sentit i elegància. Un d'ells ahir va dedicar l'apunt del dia a Rapala i a aquestes Coses...

Dos pares

Un dels poemes d'Albert Roig [a A l'encesa] es titula "Escala de paradís" i està dedicat al seu pare. És de nit. El pare s'allunya remant a l'encesa entre estols d'ibis que s'envolen, esglais que es criden, un déu adormit. Un dels poemes de Jaume Subirana es titula "Pescador i fill amb salabre" i està dedicat al seu pare. És de bon matí. El poeta s'endinsa al riu i evoca el seu pare pescant truites amb les mateixes botes que ell duu ara. [...] La figura del pare és evocada en present en tots dos poemes, però mentre que Albert Roig projecta la imatge solemne del navegant nocturn —a la manera de Caront—, Subirana parteix d'un d'aquells rars moments de joia quotidiana en què aflora d'improvís el record del pare absent. En tots dos casos, la serenitat i la paciència que solem vincular a la pesca s'acorden tant amb la manera d'encarar-se a la mort com amb la manera amb què aquests dos autors —que escriuen a poc a poc i publiquen sense pressa— afronten l'art de la poesia.

Vicenç Pagès, "Entre l'encesa i el salabret", Presència (El Punt), 4 al 10-IV-08

El Llibreter i Zagajewski

El Llibreter llegeix Rapala, i s'ha fixat en "Lectura" i a partir d'aquí ha fet un post que només puc agrair-li... també pels comentaris que genera. No us perdeu el d'El llegidor pecador, que embolica fent-la més tupida la troca fantàstica dels textos. Fet i fet, jo encara n'hi hauria afegir un altre...

POEMA CHINO

Leo un poema chino
escrito hace mil años.
Su autor habla de la lluvia
que cae toda la noche
sobre el tejado de bambú de su barca
y de la paz que finalmente
anida en su corazón.
¿Acaso es coincidencia que sea otra vez noviembre, con niebla
y un atarceder plomizo? [...]

                    Adam Zagajewski (trad. d'Elzbieta Bortkiewicz)

Metàfora de la constància

[...] Rapala utilitza diversitat de formes poètiques per ordir uns textos condensats, polits; poemes d’una gran precisió, breus però intensos, com petites bombolles que esclaten en el lector deixant traspuar una sensació, una imatge, una idea. I amb l’art de la pesca com a metàfora més o menys evident, però present al llarg de tot el poemari: unes vegades, com a base sòlida de l’exercici poètic; d’altres, únicament el punt de partida, l’esperó. Metàfora de l’observació atenta, de qui sap veure més enllà de la superfície; metàfora de la constància, de la paciència que exigeix també la pesca del mot adient.

Pere Calonge, "Art de pesca poètic", ressenya al suplement de Levante (4-IV-08). Aquí podeu llegir la ressenya sencera.

[Gràcies, Francesc, per l'avís i el pdf!]

Hams seductors

[...] Rapala és un llibre petit —una trentena de poemes, la majoria breus— d'una qualitat excepcional, que salta a la vista a la primera fullejada; és d'aquella mena de volums que reconcilien amb la poesia, quan ja s'està fart que es vulguin fer veure pretensions de profunditat allà on només hi ha mancances expressives.
Subirana [...] ha apostat sempre pel poema com a "unitat bàsica de significat", és a dir per fer que cada poema sigui un món; aquest, el seu cinquè títol de poesia, és un altre recull sense fil conductor, però on cada peça, treballada amb gran precisió, polida fins a la perfecció diamantina, és un exercici extraordinàriament estimulant. Són poemes d'algú que estima i sap fer estimar la literatura, d'aquells que demostren que es pot ser savi sense delectar-se en l'erudició i es pot commoure sense fer exhibició de sentiments, en el punt just de fredor i d'emoció. Abusant d'un vers aïllat, es pot dir que "Cada poema, un peix a la senalla", i a cada lectura, una experiència renovada.

Manuel Castaño, El Periódico ("Llibres"), 2-IV-08

> Aquí podeu llegir la ressenya sencera en pdf.

L'esport favorit de l'home?

Amb aquesta citació d'un títol de Howard Hawks Pere Ballart encapçalava dijous passat la ressenya de Rapala al suplement "Cultura" de l'Avui (20-III-08). Hi conclou: "(...) Passa quan el motiu que dóna la seva unitat temàtica al llibre aconsegueix empènyer lluny la significació del poema: per exemple, quan la pesca serveix per afirmar la continuïtat entre generacions ('Pescador i fill amb salabre'), quan naturalitza un exercici meditatiu ('Cercles') o simplement es converteix en aquell rerefons que permet, inoblidable, arrelar l’experiència (com a
Versos sin arte..., un in memoriam per a Maria-Mercè Marçal). Altres vegades no passa de ser un simple incentiu per a l’arquitectura del poema, com a l’excel·lent 'Rice Lake', amb la seva visió trabucada del paisatge (que recorda 'El pavelló de porcellana', de Carner). Subirana, com Carner, no concep cap poema sense un cert grau de formalització que pugui fer-lo, si més no, verbalment memorable. Tal vegada sigui aquesta la millor lliçó que pot ensenyar-nos el nou llibre de Subirana: que si hi ha algun esport favorit de l’home, aquest no té perquè ser pas la pesca, sinó 'l’enigma' de 'donar forma a l’aigua, a la paraula'."

>Aquí podeu llegir la ressenya sencera en pdf.

Una vidàlica, també

El 25 de gener, Pau Vidal va evocar amb el seu entusiasme habitual Rapala i el vídeo penjat a YouTube en una de les seves "Vidàliques" lingüístiques ("passada per aigua", ens avisa) al programa El Cafè de la República, de Catalunya Ràdio. Aquí ho podeu escoltar (5':38").

A 'El matí de Catalunya Ràdio'

Dijous passat al migdia Màrius Serra va comentar Rapala a la secció "Lecturàlia" d'"El matí de Catalunya Ràdio". Aquí podeu escoltar el seu comentari (a partir del minut 8:40), i a l'entrada corresponent al 21 de febrer de l'"Atles de Lecturàlia" podeu llegir-ne una breu fitxa, amb la qualificació de quatre eles atorgada pel comentarista, i un enllaç també amb el F l u x.

Preversions

Diversos poemes de Rapala van tenir versions inicials, de vegades comentades, al meu quadern digital d'escriptura, F l u x:

"Espectacle" (23-V-04)
"Matí de cap d'any" (13-I-06)
Retiro (3-VI-06)
Versions i reversions. Sobre "Art poètica", de Berta Piñán (13-VIII-06)
"Inclinació" (11-IV-07)
"Rice Lake" (8-V-07)

Al Benzina

El número de febrer de la revista Benzina acabat d'aparèixer inclou un reportatge sobre la darrera pel·lícula dels germans Coen, un altre sobre Patrick Modiano i entrevistes amb Albert Roig i amb Jaume Subirana, aquesta sobre Rapala i a càrrec d'Ester Pino. Us en transcric un parell de preguntes i respostes...

Parlant de pescadors i poesia, la cita que obre el llibre és de Kirmen Uribe. 'En cadascun de nosaltres hi ha un riu a punt de desbordar-se', diu el poeta basc. La poesia serveix per desfogar-se?
Per desbordar-se. O, sent més precisos, per parlar de desbordaments. No m'agrada la idea de la poesia com a desfogament, que potser també hi és, eh. Hi ha una part de reacció, però també n'hi ha una de plaer, de lectura. [...]

A la teva narrativa el projecte és, en certa manera, més metaliterari i ple de referents externs en tant que llibres de notes. En poesia, sembla que crees un món més ficcionat i tancat, diferenciat.
Per mi els llibres de poemes (sobretot El rastre..., En altres coses i ara Rapala) són molt a la vora de Suomenlinna o Adrada. De fet, hi ha notes que s'han fet poemes, i viceversa. Com hi ha material del meu bloc que ha anat a parar a totes dues bandes. És veritat que aquests llibres són un calaix de sastre, on entra de tot. Però en aquesta barreja hi ha molt elements que són molt a prop del que és el poema. Marià Manent té fragments del seu dietari on explica una anècdota que després te la trobes en un poema, evidentment traslladada. El que sí que és veritat és que en aquests llibres hi ha coses que mai posaria en un poemari. Sóc un notari de la realitat, agafo el que me n'interessa. Ja estic més que estimulat, jo, amb la realitat.

Senalla

(...) Crec que aquestes reflexions es justifiquen fàcilment quan un s’acara amb un llibre com Rapala (2007), de Jaume Subirana, publicat no fa gaire per Edicions 62. Un llibre amb un títol estrany, certament –no trobareu el mot ni al DIEC ni a l’Alcover-Moll ni tan sols al Coromines–, però del tot justificat quan esbrineu que no correspon a altra cosa que a un petit estri de pesca, l’esquer artificial que en deim normalment cullereta i que amb la seva lleugeresa enganya el peix, i comproveu que tal com atreu automàticament, per exemple, a la truita de riu, els plàcids i nítids poemets del llibre ginyen al lector amb semblant facilitat, l’atenció del qual quedant igualment atrapada. El seu text pot esser molt senzill i sense majúscules ni cap mena de puntuació, per a fer-lo encara més simple. Com "Parla", que comença així: "parla jo escolto parla’m va / que no s’apagui la conversa / cada paraula que dius fa / de mà a l’espatlla i a l’orella". El domini del petit discurs poètic per part de Jaume Subirana resulta realment notable. Com quan a "Pescador i fill amb salabre", que comença: "De bon matí, m’endinso al riu tot sol". Però aquest vers inicial va seguit per una sola frase de vint versos (!) que ens mostra que aquesta soledat no és del tot exacta. En efecte, el fill va acompanyat del record o de la memòria del pare i l’acció, en el transcurs del poema, passa convincentment de l’un a l’altre i ja no se sap qui porta realment –o de qui són– les botes verdes altes (...)

Bartomeu Fiol, "La senalla de Jaume Subirana", Diari de Balears, 12-II-08

De l'experiència estètica de la pesca

Sota aquest títol, Montse Serra signa avui a VilaWeb Lletres una extensa notícia-entrevista sobre l'aparició de Rapala en què es menciona també la posada en marxa d'aquest bloc.

A Els dies...

David Figueres parla de Rapala al bloc Els dies i les dones:
Ara al paper, el pescador, ja té la ferrada plena de truites. Busca en el record del matí resplendent, de la tarda decandida, els meandres precisos del riu. Els copia amb la tinta. El paper recull les braçades del plomí (...)

Traduccions al castellà

La revista de traducció Saltana publica les versions de Juan Gabriel López Guix dels poemes "El poeta s'adreça a Caravaggio..." ("El poeta se dirige a Caravaggio ante David con la cabeza de Goliat en la mano") i "Badant davant de l'Anunciació..." ("Pasmado ante la Anunciación de Fra Angelico").

Obrir els ulls

"Jaume Subirana és un poeta extraordinari, subtil, que troba senyals en uns 'insectes bevent en l'aigua quieta', en un 'estel fugaç, pronom de l'infinit', en 'el cel, color d'arròs morè' o en una 'truita que cueja abrivada' a l'extrem del fil. Sap obrir els ulls i destil·lar —el verb no és gens ociós— la bellesa de l'entorn en els seus versos, d'una precisió encomiable. La rima, de vegades, és tan subtil que ni es fa notar. La construcció del poema deu molt, és clar, a Carner, que era qui més en sabia (Subirana, per cert, és un dels que en aquest país més en sap, de Carner). Una joia delicada."

Jordi Llavina, "Supremacia de la poesia lírica", El Punt, 31-I-08

[Llavina ha publicat també una ressenya del llibre a l'edició barcelonina del diari El Mundo, 1-II-08]

S'acaba el gener

"(...) Trobar moments de calma. Passejar vora mar o per algun caminoi de muntanya. Aturar-se solament en allò que importa. Pensar, com en el poema 'Cercles' de l'últim llibre de Jaume Subirana, Rapala, en aquella ombra dins de l'aigua, l'ombra de l'única cosa que tenim segura. 'Hi ha la pedra, l'esclat en el mirall, / l'aigua, la mà en els cercles, la mirada. / Hi ha la vista i el gest i, al fons del llac, / l'ombra de l'hora nostra, reservada."

Narcís Comadira, "S'acaba el gener" (El País/Quadern, 24-I-08)

'Pescador i fill amb salabre' a YouTube

Al web

Aquesta és la fitxa de Rapala al web d'Edicions 62.

Una mena de pròleg

ART DE PESCA

Ara fa gairebé un segle, a Finlàndia, un pescador que vivia a la riba del llac Paijanne va adonar-se, remant i observant mentre pescava, que els peixos que empaitaven i s’empassaven altres peixos atacaven sempre primer els que nedaven de forma vacil·lant i anaven quedant-se enrere. Lauri Rapala, el pescador, va pensar que si aconseguia fabricar un reclam amb forma de peix que semblés que nedava una mica tort, com si estigués malalt o ferit, tindria un esquer millor que cap dels seus vells hams. A casa, va agafar un ganivet, un tros de fusta de balsa, lleugera i resistent, i una mica de paper d’estrassa, i va anar donant forma a un peix petit que va cobrir amb paper daurat de la xocolata dels fills i a la cua del qual va afegir un ham. L’esquer va funcionar, tant que el va fer famós i avui dóna nom a un dels millors reclams per pescar en aigües tranquil·les.

La primera vegada que vaig tenir una rapala a les mans em va semblar de broma: com podia aquella mena d’anxova pintada com una figureta de pessebre que pesava menys que l’aire fer veure que era res que atragués una truita? Però tot va canviar (tot canvia) havent-la llançada al riu: en l’aigua neta, la ingràvida rapala imita un peix millor que el peix mateix, ve cap a tu a la velocitat que la mà vulgui atorgar-li i ho fa com una ombra fimbrejant, una petita ombra fosca que oscil·la i avança a ritme, més real que l’ombra amagada de la truita.

Una rapala no és més que un excel·lent, preciós esquer: un art de pesca.

La coberta