diumenge, 20 d’abril de 2008

Ara

[...] L'omnipresència del riu, de l'espera pacient del pescador, de l'observació del detall de la natura, de la relació amb un mateix em sembla que són el gran eix de Rapala. Al poema "Ara", per exemple, la narració en passat d'uns fets llunyans rebla la importància amb què han quedat gravats en la memòria o la imaginació de la criatura gràcies a la contundència del títol que els trasllada al present. La presència gairebé no dita (una mà salvadora) cobra, tot d'una, una rellevància només proporcional al desassossec amb què l'accident va ser viscut. Com volia Carner, la frase "de vegades he somiat que no hi havia mà" dispara tota sola el poema, construït de forma explícita no pas en l'agraïment, sinó en la temença d'allò que va arribar a ser possible. O com succeeix a "Cercles", quatre senzills versos decasíl·labs, on trobem tota la contenció i la saviesa de la meditació sobre la vida i l'eternitat, sobre allò que, amb o sense nosaltres, és i serà sempre, i allò que la nostra mirada ens fa veure ara, i allò que la nostra intel·ligència ens adverteix que ens aguaita: fondre'ns també en la llum. Obriu el llibre a l'atzar i sentireu com el corrent natural i treballat d'aquests poemes se us enduu llibre avall.

Francesc Parcerisas, "L'ham poètic", Quadern/El País, 17-IV-08
> Aquí podeu llegir la ressenya sencera en pdf.