
Versos sin arte..., un in memoriam per a Maria-Mercè Marçal). Altres vegades no passa de ser un simple incentiu per a l’arquitectura del poema, com a l’excel·lent 'Rice Lake', amb la seva visió trabucada del paisatge (que recorda 'El pavelló de porcellana', de Carner). Subirana, com Carner, no concep cap poema sense un cert grau de formalització que pugui fer-lo, si més no, verbalment memorable. Tal vegada sigui aquesta la millor lliçó que pot ensenyar-nos el nou llibre de Subirana: que si hi ha algun esport favorit de l’home, aquest no té perquè ser pas la pesca, sinó 'l’enigma' de 'donar forma a l’aigua, a la paraula'."
>Aquí podeu llegir la ressenya sencera en pdf.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada