dimarts, 12 de febrer de 2008

Senalla

(...) Crec que aquestes reflexions es justifiquen fàcilment quan un s’acara amb un llibre com Rapala (2007), de Jaume Subirana, publicat no fa gaire per Edicions 62. Un llibre amb un títol estrany, certament –no trobareu el mot ni al DIEC ni a l’Alcover-Moll ni tan sols al Coromines–, però del tot justificat quan esbrineu que no correspon a altra cosa que a un petit estri de pesca, l’esquer artificial que en deim normalment cullereta i que amb la seva lleugeresa enganya el peix, i comproveu que tal com atreu automàticament, per exemple, a la truita de riu, els plàcids i nítids poemets del llibre ginyen al lector amb semblant facilitat, l’atenció del qual quedant igualment atrapada. El seu text pot esser molt senzill i sense majúscules ni cap mena de puntuació, per a fer-lo encara més simple. Com "Parla", que comença així: "parla jo escolto parla’m va / que no s’apagui la conversa / cada paraula que dius fa / de mà a l’espatlla i a l’orella". El domini del petit discurs poètic per part de Jaume Subirana resulta realment notable. Com quan a "Pescador i fill amb salabre", que comença: "De bon matí, m’endinso al riu tot sol". Però aquest vers inicial va seguit per una sola frase de vint versos (!) que ens mostra que aquesta soledat no és del tot exacta. En efecte, el fill va acompanyat del record o de la memòria del pare i l’acció, en el transcurs del poema, passa convincentment de l’un a l’altre i ja no se sap qui porta realment –o de qui són– les botes verdes altes (...)

Bartomeu Fiol, "La senalla de Jaume Subirana", Diari de Balears, 12-II-08

2 comentaris:

Francesc ha dit...

Abans que qualsevol altra lletra: felicitats pel poemari. Me l'he empassat amb tant de gust com una truita dipsòmana nada en un whisky on the rocks: malalt (de poesia) com sóc, en un hàbitat (Subirània; si em permets) ignot (fins a hui). Només una cosa. Jo, quan era menut, solia pescar els estius en un rierol del meu poble valencià, junt a un amic molt volgut. I quan recolliem amb cullereta parlàvem de "repalar". És cert que ni el verb ni el substantiu ('repala' o 'rapala')apareixen codificats -si més no jo no els he trobat-, però veritat de la bona també és que els pescadors meridionals quan 'culleregen' "repalen".
Una abraçada.
Salut.

Jaume ha dit...

Gràcies pel teu comentari, Francesc. No coneixia el verb repalar, i en prenc bona nota. El que sí he trobat al DCVB i em fa gràcia (confesso que ni m'havia passat pel cap anar-ho a buscar) és que una repala és el 'Sobredent de la part anterior de la boca': Quant haureu tret la hun escàtill, començau a desencarnar la pala..., metreu la punta del coltell entre la pala e la repala, e quant haureu fet açò, meteu-hi lo palanquejador e feu-ho axí com haueu fet en lo escàtill e traureu-ne la repala, la qual és de molt bon arrencar, Dieç Menesc. ii, 100.