Obrir els ulls

"Jaume Subirana és un poeta extraordinari, subtil, que troba senyals en uns 'insectes bevent en l'aigua quieta', en un 'estel fugaç, pronom de l'infinit', en 'el cel, color d'arròs morè' o en una 'truita que cueja abrivada' a l'extrem del fil. Sap obrir els ulls i destil·lar —el verb no és gens ociós— la bellesa de l'entorn en els seus versos, d'una precisió encomiable. La rima, de vegades, és tan subtil que ni es fa notar. La construcció del poema deu molt, és clar, a Carner, que era qui més en sabia (Subirana, per cert, és un dels que en aquest país més en sap, de Carner). Una joia delicada."

Jordi Llavina, "Supremacia de la poesia lírica", El Punt, 31-I-08

[Llavina ha publicat també una ressenya del llibre a l'edició barcelonina del diari El Mundo, 1-II-08]

S'acaba el gener

"(...) Trobar moments de calma. Passejar vora mar o per algun caminoi de muntanya. Aturar-se solament en allò que importa. Pensar, com en el poema 'Cercles' de l'últim llibre de Jaume Subirana, Rapala, en aquella ombra dins de l'aigua, l'ombra de l'única cosa que tenim segura. 'Hi ha la pedra, l'esclat en el mirall, / l'aigua, la mà en els cercles, la mirada. / Hi ha la vista i el gest i, al fons del llac, / l'ombra de l'hora nostra, reservada."

Narcís Comadira, "S'acaba el gener" (El País/Quadern, 24-I-08)

'Pescador i fill amb salabre' a YouTube

Al web

Aquesta és la fitxa de Rapala al web d'Edicions 62.

Una mena de pròleg

ART DE PESCA

Ara fa gairebé un segle, a Finlàndia, un pescador que vivia a la riba del llac Paijanne va adonar-se, remant i observant mentre pescava, que els peixos que empaitaven i s’empassaven altres peixos atacaven sempre primer els que nedaven de forma vacil·lant i anaven quedant-se enrere. Lauri Rapala, el pescador, va pensar que si aconseguia fabricar un reclam amb forma de peix que semblés que nedava una mica tort, com si estigués malalt o ferit, tindria un esquer millor que cap dels seus vells hams. A casa, va agafar un ganivet, un tros de fusta de balsa, lleugera i resistent, i una mica de paper d’estrassa, i va anar donant forma a un peix petit que va cobrir amb paper daurat de la xocolata dels fills i a la cua del qual va afegir un ham. L’esquer va funcionar, tant que el va fer famós i avui dóna nom a un dels millors reclams per pescar en aigües tranquil·les.

La primera vegada que vaig tenir una rapala a les mans em va semblar de broma: com podia aquella mena d’anxova pintada com una figureta de pessebre que pesava menys que l’aire fer veure que era res que atragués una truita? Però tot va canviar (tot canvia) havent-la llançada al riu: en l’aigua neta, la ingràvida rapala imita un peix millor que el peix mateix, ve cap a tu a la velocitat que la mà vulgui atorgar-li i ho fa com una ombra fimbrejant, una petita ombra fosca que oscil·la i avança a ritme, més real que l’ombra amagada de la truita.

Una rapala no és més que un excel·lent, preciós esquer: un art de pesca.

La coberta