"Et vaig veure a la tele"

Ahir a la nit (nit-nit), com a cloenda de la diada, vaig colar-me a l'especial de "L'hora del lector" al costat dels Biel, Xuan, Emili o Màrius amb una samarreta que deia La poésie, c'est moi.

Ara

[...] L'omnipresència del riu, de l'espera pacient del pescador, de l'observació del detall de la natura, de la relació amb un mateix em sembla que són el gran eix de Rapala. Al poema "Ara", per exemple, la narració en passat d'uns fets llunyans rebla la importància amb què han quedat gravats en la memòria o la imaginació de la criatura gràcies a la contundència del títol que els trasllada al present. La presència gairebé no dita (una mà salvadora) cobra, tot d'una, una rellevància només proporcional al desassossec amb què l'accident va ser viscut. Com volia Carner, la frase "de vegades he somiat que no hi havia mà" dispara tota sola el poema, construït de forma explícita no pas en l'agraïment, sinó en la temença d'allò que va arribar a ser possible. O com succeeix a "Cercles", quatre senzills versos decasíl·labs, on trobem tota la contenció i la saviesa de la meditació sobre la vida i l'eternitat, sobre allò que, amb o sense nosaltres, és i serà sempre, i allò que la nostra mirada ens fa veure ara, i allò que la nostra intel·ligència ens adverteix que ens aguaita: fondre'ns també en la llum. Obriu el llibre a l'atzar i sentireu com el corrent natural i treballat d'aquests poemes se us enduu llibre avall.

Francesc Parcerisas, "L'ham poètic", Quadern/El País, 17-IV-08
> Aquí podeu llegir la ressenya sencera en pdf.

El rey pescador

A simple vista, la rapala parece una broma, dice Jaume Subirana (Barcelona, 1963); que no sirva para gran cosa esa anchoa pintada "com una figureta de pessebre", ese burdo reclamo en forma de pez hasta que la lanzamos al río. Se revela entonces como uno de los mejores anzuelos para la pesca en aguas tranquilas. También parece una broma esta Rapala, una nadería, acaso unos pocos poemas más de la cansina poesía de la experiencia. Un hombre que pesca en el río e intuye los peces escondidos en el color del cieno, que contempla el paisaje, que describe el rumor entre las cañas, el del carrete que rebobina el sedal, la luz cambiante del alba y del atardecer. Apenas nada. El lector pronto comprenderá, sin embargo, de qué pesca estamos hablando desde la más firme, estoica, retórica de la sencillez y la modestia. Verá como Subirana se zambulle con maestría en una de las grandes aguas de la literatura, la que establece equivalencias entre el arte de la pesca y el de la ficción.

El pez se revela símbolo del cristianismo primitivo, ser psíquico y emblema de lo inconsciente que debe ser pescado. En el poema "Versos sin arte...", dedicado a la muerte de Maria-Mercè Marçal, se habla en latín del agua que lava lo manchado, que riega lo árido, que cura lo que está enfermo. Son los conocidos versos del Veni, Sancte Spiritus de la misa de Pentecostés, la que celebra las lenguas de fuego, los carismas y la glosolalia. Pentecostés es el tradicional inicio de las novelas artúricas de Chrétien de Troyes, de las que destaca El cuento del Grial o Perceval, el caballero que, en su búsqueda incesante, llega ante el Rey Pescador, el que posee los secretos. No estamos lejos de la ballena de Jonás, del Nabí, del ham poètic y del magisterio de Carner, al que Subirana es siempre fiel, actualizándolo con nueva vida. He aquí un libro sereno, hermoso, excelente, lleno de ecos literarios y gran precisión creativa. Una obra de madurez que deja muy lejos los inicios de Subirana y que lo consagra con rotundidad. Bravo.

Jordi Galves, Cultura/s, La Vanguardia, 16-IV-08

Bassas dixit

Hi ha molts blocs de polítics i política i un bon grapat sobre poesia. N'hi ha pocs, però, que sàpiguen combinar tots dos assumptes (i encara algun altre) amb sentit i elegància. Un d'ells ahir va dedicar l'apunt del dia a Rapala i a aquestes Coses...

Dos pares

Un dels poemes d'Albert Roig [a A l'encesa] es titula "Escala de paradís" i està dedicat al seu pare. És de nit. El pare s'allunya remant a l'encesa entre estols d'ibis que s'envolen, esglais que es criden, un déu adormit. Un dels poemes de Jaume Subirana es titula "Pescador i fill amb salabre" i està dedicat al seu pare. És de bon matí. El poeta s'endinsa al riu i evoca el seu pare pescant truites amb les mateixes botes que ell duu ara. [...] La figura del pare és evocada en present en tots dos poemes, però mentre que Albert Roig projecta la imatge solemne del navegant nocturn —a la manera de Caront—, Subirana parteix d'un d'aquells rars moments de joia quotidiana en què aflora d'improvís el record del pare absent. En tots dos casos, la serenitat i la paciència que solem vincular a la pesca s'acorden tant amb la manera d'encarar-se a la mort com amb la manera amb què aquests dos autors —que escriuen a poc a poc i publiquen sense pressa— afronten l'art de la poesia.

Vicenç Pagès, "Entre l'encesa i el salabret", Presència (El Punt), 4 al 10-IV-08

El Llibreter i Zagajewski

El Llibreter llegeix Rapala, i s'ha fixat en "Lectura" i a partir d'aquí ha fet un post que només puc agrair-li... també pels comentaris que genera. No us perdeu el d'El llegidor pecador, que embolica fent-la més tupida la troca fantàstica dels textos. Fet i fet, jo encara n'hi hauria afegir un altre...


POEMA CHINO

Leo un poema chino
escrito hace mil años.
Su autor habla de la lluvia
que cae toda la noche
sobre el tejado de bambú de su barca
y de la paz que finalmente
anida en su corazón.
¿Acaso es coincidencia que sea otra vez noviembre, con niebla
y un atarceder plomizo? [...]

                    Adam Zagajewski (trad. d'Elzbieta Bortkiewicz)

Metàfora de la constància

[...] Rapala utilitza diversitat de formes poètiques per ordir uns textos condensats, polits; poemes d’una gran precisió, breus però intensos, com petites bombolles que esclaten en el lector deixant traspuar una sensació, una imatge, una idea. I amb l’art de la pesca com a metàfora més o menys evident, però present al llarg de tot el poemari: unes vegades, com a base sòlida de l’exercici poètic; d’altres, únicament el punt de partida, l’esperó. Metàfora de l’observació atenta, de qui sap veure més enllà de la superfície; metàfora de la constància, de la paciència que exigeix també la pesca del mot adient.

Pere Calonge, "Art de pesca poètic", ressenya al suplement de Levante (4-IV-08). Aquí podeu llegir la ressenya sencera.

[Gràcies, Francesc, per l'avís i el pdf!]

Hams seductors

[...] Rapala és un llibre petit —una trentena de poemes, la majoria breus— d'una qualitat excepcional, que salta a la vista a la primera fullejada; és d'aquella mena de volums que reconcilien amb la poesia, quan ja s'està fart que es vulguin fer veure pretensions de profunditat allà on només hi ha mancances expressives.
Subirana [...] ha apostat sempre pel poema com a "unitat bàsica de significat", és a dir per fer que cada poema sigui un món; aquest, el seu cinquè títol de poesia, és un altre recull sense fil conductor, però on cada peça, treballada amb gran precisió, polida fins a la perfecció diamantina, és un exercici extraordinàriament estimulant. Són poemes d'algú que estima i sap fer estimar la literatura, d'aquells que demostren que es pot ser savi sense delectar-se en l'erudició i es pot commoure sense fer exhibició de sentiments, en el punt just de fredor i d'emoció. Abusant d'un vers aïllat, es pot dir que "Cada poema, un peix a la senalla", i a cada lectura, una experiència renovada.

Manuel Castaño, El Periódico ("Llibres"), 2-IV-08

> Aquí podeu llegir la ressenya sencera en pdf.